Jordi Castanyer (Diputació de Girona)

Escolta’n el pòdcast!

 

Bon dia! Esteu preparats per als 30 minuts més emocionants d’aquest matí? M’agradaria explicar-vos un relat on hi ha una història de supervivència, una de por, una de d’amor i una d’èxit! No són històries correlatives, sinó que són històries entrellaçades que no són fàcils d’identificar. Són històries basades en fets reals, no vol dir que tot sigui real. Permeteu-me una petita adaptació del que deia  l’Anthony Blake: qualsevol interpretació que un fet sigui real és fruit de la vostra imaginació. Durant aquests 30 minuts m’agradaria que us quedéssiu amb alguns conceptes i que us sorgissin algunes idees. Cadascú es quedarà amb el que més li cridi la atenció i li interessi, això no ho puc escollir jo. Però sí que m’agradaria que us quedéssiu amb un missatge, per això us el dic ara i ja ho tenim fet. Sabeu quina és l’arma més poderosa per al canvi? L’actitud! És vostra i només depèn de vosaltres. Possiblement coneixereu aquella frase que diu: No és important el que et passa, sinó el que tu fas amb el que et passa. El que vosaltres decidiu fer i com decidiu fer-ho és l’arma més poderosa que teniu per provocar el canvi.

Som-hi doncs?

L’any 1992 em van diagnosticar un càncer. Vaig estar uns quants anys amb tractament fins que me’n vaig poder alliberar… encara que d’alguna manera no te n’alliberes mai més… Dic que la medicina em va salvar la vida però em va robar la salut. Els efectes secundaris van ser considerables. L’any 1999 vaig tenir una crisis important que em va deixar un pulmó en una situació que es va anar degradant en el temps. Just després de sortir d’aquesta crisi, em va sortir l’oportunitat d’anar a treballar a la Diputació de Girona. Després d’uns mesos de becari, vaig ocupar la plaça d’operador informàtic. Una de les feines que feia era canviar els tòners de les impressores, en aquella època a on hi havia una impressora a cada taula. Em vaig preguntar si seria bo que la gent es canviés el tòner i que jo em pogués dedicar a feines de més valor. I així ho vaig fer. Quan anava a canviar el tòner els deia: «Va, avui el canviareu vosaltres». I al cap de poc temps ja tothom es canviava el tòner. Vaig veure que era possible modificar petites coses que no es feien d’una altra manera perquè ja es donaven per suposat i ningú es plantejava que podien canviar. Fins que vaig proposar un projecte més agosarat i un funcionari molt experimentat em va explicar com afectava la legislació i la tramitació que calia per aconseguir-ho. M’ho va explicar fent ús del seu ampli coneixement i de manera que em va fer veure el projecte tan complex que va aconseguir que no ho veiés possible portar a terme. Amb el temps vaig entendre que aquest era el seu objectiu i aquí vaig detectar el primer perfil d’empleat públic que us volia presentar avui, el funcionaritzat. És aquell tipus de gent que ens fa guanyar la fama, la mala fama atribuïda als funcionaris. Són aquells que es preocupen més dels seus drets que dels seus deures i fan servir els seus coneixements i posició dins l’organització per evitar massa feina i mantenir el seu status. Són els defensors del «sempre s’ha fet així».

Era pels volts de 2005 que veia que hi havia coses que es podien canviar per millorar l’eficiència i eficàcia d’alguns serveis, tot i que els límits que marcaven les dinàmiques de l’organització eren implacables. Jo m’anava mirant de reüll algunes iniciatives que es van començar en aquell moment, com el Programa Compartim, amb les comunitats de pràctica (CoP) del Departament de Justícia, que després es va estendre amb els Cacauets de l’Agència de Salut Pública i Nexus24 de la Universitat Politècnica de Catalunya. També estava seguint el Blog ‘Administraciones en red’, iniciat per Iñaki Ortiz i Alberto Ortiz de Zarate que ha tingut continuïtat durant molts anys i qui sap si ha servit d’inspiració per al grup de Telegram ‘Administracions en Xarxa’ (un grup de persones dedicades a la comunicació i l’atenció ciutadana de totes les administracions catalanes), un gran exemple d’adaptació a l’actualitat utilitzant les tecnologies de manera extremadament simple. És una aplicació de la simplicitat dins la complexitat actual, crec que pot ser una de les màximes que haguem d’aplicar en un curt termini de temps. En aquella època també van començar les mateixes Sessions Web, que també han anat adaptant el format a les necessitats actuals. Ara mateix hi ha tanta oferta i la dinàmica virtual és tan gran, que se’m fa molt difícil anar presencialment a una sessió d’un parell d’hores. Hem de tenir en compte, que el contingut que generem, cada vegada ha de ser més bo i més fàcil de digerir, perquè no podem absorbir-lo tot i  estem obligats a seleccionar allò que és millor. Així doncs, les CoP, el blog Administraciones en red, les Sessions Web i el Telegram Administracions en xarxa són exemples que han contribuït al canvi de les administracions i que han servit d’acompanyament i inspiració a gent que tenia el cuc del canvi a dins. Qualsevol d’aquestes iniciatives, encara que no hagi tingut continuïtat, es pot considerar un èxit, ja que en més o menys mesura ha sembrat una llavor pel canvi.

Mentre m’anava fixant en aquestes iniciatives i lluitava contra la cultura de la meva organització, vaig descobrir el segon perfil d’empleat, que n’anomeno l’institucionalitzat. És aquell perfil que compleix a la perfecció amb les seves obligacions. Fitxa puntualment a les 8 del matí i a les 3 de la tarda i fa el que al seu lloc de treball li pertoca… ni més ni menys. No es planteja que les coses es poden canviar, o com a mínim, pensen que no els pertoca ni depèn d’ells. Són els que diuen «a mi, a les tres em cau el boli». Per cert, tots vosaltres esteu treballant en digital, oi? Creieu que tenim una administració electrònica real i aprofitada? Permeteu-me un kit-kat en la història per explicar-vos una tècnica divertida per ajudar a la transformació digital. Heu de tenir present que sempre cal pensar en digital. Us animo a jugar amb les frases que són de l’època paper i les passeu a digital. Per exemple la que us deia: a les 3 no es pot caure el boli, en qualsevol cas se’ns ha d’apagar la pantalla o, quan voleu començar un projecte, ja no cal que feu punta al llapis, podeu netejar l’òptica del ratolí. Tinc una companya que sempre em diu «això són dues cares de foli» i jo li dic que deu voler dir que són «dues pàgines de document». Tot això són exemples per jugar una mica, però n’hi ha que sí que tenen conseqüències, com la pregunta de «a quina taula està l’expedient?». Quan algú deixa anar aquesta frase està descartant la possibilitat de transversalitat o de múltiples accessos a la vegada a un expedient. Els expedients ja no passen de taula en taula… i qualsevol persona hi accedeix quan hi ha d’accedir. I alerta amb la frase «estampa-li el segell!». Que no sigui que s’hagi estampat directament el segell sobre l’original sense haver fet el procés de digitalització i entrega de rebut correctament. Que quedi entre nosaltres, però hem detectat casos… haberlos, haylos. Per això a l’oficina ens hem imprès aquesta frase a la paret: «Cada vegada que algú estampa el cutresello, una tècnica d’administració electrònica mor».

Tanco el kit-kat. Estava als voltants del 2005. En aquella època també vaig passar alguna bronquitis que em costava fer net, així com episodis importants de lumbàlgia. Tot això alimentava el meu esperit de superació, tant personalment com laboralment. Volia contribuir en la millora de l’Administració i n’anava parlant amb la gent. Vaig començar a trobar gent que també veien que es podien millorar coses, i tenien propostes. Aquí vaig descobrir el tercer perfil, els que anomeno il·lusionats. El seu comportament és molt similar al del perfil anterior, als funcionaritzats, però a diferència d’ells, sí que tenen ganes de canvi i tenen propostes, però, igualment com ells, creuen que no ocupen la posició per proposar-los i que no els pertoca fer-los. Podem dir que també estan limitats pel funcionament de la institució. Però també saben detectar als dels perfils següents i, quan tenen l’ocasió, s’hi apropen i els comenten els canvis. Quin és aquest perfil? El de les persones intraemprenedores. Aquest perfil s’atreveix a proposar les idees que tenen sobre els canvis que poden millorar l’administració. Són actius, intenten convèncer i intenten interpretar les normes de manera que es pugui millorar el que s’està fent, sempre dins la legalitat establerta. En aquest cas, al contrari que els funcionaritzats, no volen sentir per a res del món «és que això sempre s’ha fet així». Volen saber els motius pels que s’està fent una cosa d’una determinada manera i saben que és molt probable que els motius pels quals es va començar a fer d’aquella manera han canviat¡ i, si ara els motius són diferents, no es pot continuar fent com sempre.

I va ser el 2008 quan em va canviar la vida. Vaig tenir la fortuna que em van proposar d’encarregar-me de posar en funcionament l’Oficina de Suport a l’Administració Electrònica. Un nou servei per ajudar els ajuntaments en el compliment de les obligacions d’administració electrònica. Puc donar gràcies a la Llei 11/2007 per la creació d’aquest servei. Fins i tot li volia posar de nom a l’oficina 1107, sort que no ho vaig fer! No sé si us heu fixat, que les lleis són les grans impulsores del canvi a l’administració i molt sovint caiem en el parany de construir els serveis posant focus en el compliment de la llei i crec que és un dels grans errors de l’Administració. Ens hauríem de preguntar sempre a quina necessitat correspon aquella llei i, durant la construcció del servei, donar resposta a la necessitat i escoltar els destinataris de com realment els resolt la necessitat. Sense oblidar-nos de complir amb la legalitat. Fer-me càrrec de l’Oficina amb va donar l’oportunitat a parlar amb altres organitzacions, com l’AOC o les altres diputacions, anar a conèixer el personal dels ajuntaments i la seva realitat, anar a jornades i congressos… En definitiva, a obrir la finestra i a veure un món que fins llavors era desconegut per a mi. Ja podreu intuir que aquí vaig descobrir el darrer perfil. Encara no li he trobat nom, tinc diverses propostes de gent que ho he anat comentant: En podríem dir els activistes, els rebels o els hackers de l’Administració.

Actuen amb el lema «Val més demanar perdó que permís». Prefereixen rebre un clatellot que perdre una oportunitat. Igualment que els anteriors fan interpretacions de les normes per afavorir el canvi i s’atreveixen a aplicar aquestes interpretacions. Insisteixo, sempre dins de la legalitat. En aquest perfil a les tres no se’ls hi apaga la pantalla. No tenen vocació de servei públic, la vocació de servei públic és la seva passió. Són empleats públics amb 24 hores al servei de la ciutadania. Recordeu la xarxa XIP (Xarxa d’Innovació Pública)? Hi havia un dels membres que deia «Actuem amb nocturnitat i traïdoria». Records Sandra si ets a la sala ;). Com us he dit abans, hi ha iniciatives que no perduren per sempre en el temps, com la XIP, però que podem considerar un èxit perquè han contribuït a un canvi de mentalitat a les persones que treballem a l’Administració.

I ja arribem al final de la història. Va ser el 2017 que vaig tenir una grip que se’m va complicar i vaig acabar a l’hospital. A partir de llavors em van fer proves per analitzar la meva situació, em van visitar en una unitat especialitzada a l’Hospital del Mar. Al final em van dir «Pel que tens estàs perfecte». Jo els vaig dir que no em trobava bé i em van respondre que tan de bo tots els seus pacients estiguessin com jo. En aquell moment vaig pensar que podia fer tres coses: viure resignat amb aquella situació, acceptar aquella situació i aprendre a viure amb aquell patiment o buscar alternatives per a millorar la meva situació. Us haig de dir que no estic curat, tinc una lesió crònica i tinc alguns inconvenients. Però també us haig de dir que estic molt millor, que estic molt content de tot el que he fet i que he aplicat la màxima que us deia al principi «No és important el que et passa sinó allò que tu fas amb el que et passa».

I per acabar, m’agradaria deixar-vos alguns tips en forma de recomanació per si voleu contribuir en el canvi a l’Administració:

• Sigues conscient que et carregaràs amb més responsabilitat i més feina de la que et pertoca.
• També sigues conscient que et criticaran per la teva actitud, però alhora et convertiràs en un comodí perfecte per resoldre marrons.
• Pensa en digital, és irreversible.
• Disminueix la por institucional. Hi ha un respecte excessiu als càrrecs superiors. Penseu que són persones igual que nosaltres i que totes les persones es mereixen el mateix respecte. Els hem de respectar com a persones i també hem de respectar les jerarquies. Això també ajudarà a disminuir la corrupció i les males praxis… quants informes han estat signats només per satisfer els desitjos d’un superior?
• Proposa projectes transversals, t’ajudarà a reduir els límits institucionals i a crear aliances.
• Busca el propòsit del que fas: quin sentit té que allò que fas existeixi.

Tingues paciència. No esperis que el canvi es produeixi a l’instant; un canvi cultural requereix anys.

Jordi Castanyer